Fontaneria
Oxigen, pel que la seva fórmula química és H2O.
Aquesta unió és tan forta que per molt temps es va creure que l’aigua era un element i no un compost.
En unir-se aquests 3 àtoms es forma una nova núvol d’electrons al voltant dels 3 nuclis, que se situen en forma de triangle (no en línia). D’aquesta manera s’obté una molècula bipolar, és a dir que té dos pols:
Negatiu en el costat de l’oxigen i positiu en el costat dels àtoms de hidrogen. El núvol d’electrons adopta una forma estranya (enllaç de
hidrogen) que fa que atregui els àtoms d’hidrogen d’altres molècules d’aigua, unint-se fortament i causant algunes de les curioses i necessàries propietats que té l’aigua:
Capilaritat i Tensió superficial: La capilaritat és la propietat que té un líquid a pujar per un tub, desafien licitat la força de la gravetat. El nivell que aconsegueix és directament proporcional a la tensió superficial del líquid i inversament proporcional al gruix intern del tub. L’aigua té una gran tensió superficial a causa dels seus enllaços d’hidrogen, que bu scan adherir-se a les parets del tub. Això fa que tingui una gran capilaritat, cosa que resulta indispensable perquè l’aigua pugui pujar per la tija de plantes, arbres … Si això no fos així no podrien existir les plantes i la vida en el planeta desapareixeria. Aquesta propietat també és utilitzada per la sang per circular pels diversos organismes, i és la causa que es formi una petita curvatura menisc a la vora de la superfície del líquid quan aquest està contingut en un got.
Densitat: Normalment les substàncies en refredar-es fan més denses, però a l’aigua passa tot el contrari. Això fa que el gel tingui menys densitat que l’aigua líquida i, per tant, el gel flota en l’aigua. De fet, l’aigua aconsegueix la seva major densitat als 4 º C. Per sota d’aquesta temperatura l’aigua disminueix la seva densitat fins que es congela. Quan la temperatura baixa, les molècules perden mobilitat i tendeixen a unir-se més fortament, però separant unes molècules d’altres, disminuint així la seva densitat i augmentant el seu volum. Per això, l’aigua en congelar augmenta el seu volum i flota. Aquesta propietat és fonamental per als peixos i altres animals, ja que quan fa fred l’aigua es congela i al surar fa que només es congeli l’aigua de la superfície, evitant que el fred congeli l’aigua inferior. Si això no fos així, es congelaria tota l’aigua i moririen tots els animals aquàtics.
Solubilitat: L’aigua pura no existeix a la natura, ja que l’aigua permet dissoldre fàcilment en ella altres substancial es. A més, algunes d’aquestes substàncies són fonamentals per a la vida i, si l’aigua no pogués dissoldre, la vida desapareixeria. Per exemple, l’aigua de rius i mars porta oxigen dissolt que respiren els peixos. Aquesta característica és fonamental per a la vida, però té l’inconvenient que fa que l’aigua sigui molt fàcil de contaminar. Com a demostració d’això últim vegeu, per exemple, el mar Mediterrani, el riu Ebre, el riu Po i tants d’altres rius i mars. El aigua és el millor solvent, encara que est o no vol dir que pugui dissoldre totes les substàncies. Per exemple, l’oli no pot ser dissolt per l’aigua. La solubilitat de l’aigua es deu a que és una molècula bipolar, amb dos pols (Positiu i negatiu) i això fa que es comporti com un imant atraient i repelint els diferents àtoms d’altres substàncies.
Capacitat calòrica, o calor específica: És la quantitat de calor necessària ara elevar o descendir la temperatura d’una certa quantitat d’una substància. Es diu caloria a la quantitat de calor necessària per elevar o descendir 1r la temperatura d’1 gram d’aigua. L’aigua té molt alta la seva capacitat calòrica (4200 J / kg / º K), és decidir r, necessitem aplicar molt calor per elevar poc la seva temperatura. L’alcohol, per exemple té la seva capacitat calòrica una mica menor que la de l’aigua (2400 J / kg / º K) i amb menor que aquesta tenim el gel (2100 J / kg / º K), el marbre (880 J / kg / º K), el vidre (630 J / kg / º K), l’acer (450 J / kg / º K), el coure (380 J / kg / º K) i el plom (130 J / kg / º K), per exemple. Així, si escalfem un recipient amb aigua, notarem que molt aviat el recipient s’ha escalfat molt, però que l’aigua triga molt més en escalfar-se. Aquesta propietat, unida al fet que en el planeta terra hi ha molta superfície amb aigua, fan menys bruscs els canvis de temperatura entre el dia i la nit i entre les estacions de l’any. Si això no fos així, els dies serien abrasadors i les nits serien molt gèlides. Aquesta propietat es deu al fet que l’aigua tradueix l’energia que es li aplica en vibracions moleculars, retardant així la seva escalfament i això és conseqüència de que els enllaços d’hidrogen mantenen molt ordenades les molècules de l’aigua.
Temperatura de Ebullició: És la temperatura amb la qual l’aigua es converteix en gas (vapor d’aigua) i depèn de l’altitud (pressió atmosfèrica): A major altitud (menor pressió), menor temperatura de ebullició. D’altra banda, els compostos més lleugers s’evaporen a menor temperatura que els més pesats. Seguint aquesta regla, sabent que el pes molecular de l’aigua és 18 i comparant-lo amb altres substàncies, deduïm que la temperatura d’ebullició de l’aigua hauria de ser 91 º sota zero i llavors, a temperatura ambient no hi hauria aigua líquida i, per tant, no hauria vida. No obstant això, la temperatura d’ebullició de l’aigua és, per fortuna, força major: 100 º C aproximadament. Això és així pel fet que els àtoms d’aigua estan tan fortament units que n ecessita molta energia (calor) per separar (convertint-les en gas). En una olla de pressió, com el vapor d’aigua no pot escapar, augmenta la pressió i així augmenta la temperatura d’ebullició de l’aigua, i s’ha situat per sobre dels 100 º i aconseguint que els aliments es cuinin més ràpidament.
El Cicle de l’Aigua
En l’atmosfera, amb l’ajuda de l’aire i del Sol, el vapor d’aigua es converteix en humitat, boira, boirina, rosada, gebre i núvols. I com neu sobre les muntanyes, o com pluja o calamarsa a les valls, s’escorre, llisca o es filtra a la terra, d’on la recullen els rius, i dels rius va al mar, això és el cicle hidrològic, o cicle de l’aigua. El mar reté la sal de l’aigua que va recollir del sòl, la terra i les roques que es trobaven en els llocs per on passa el riu, l’envia a l’atmosfera, pura i evaporada. De la atmosfera, l’aigua cau com pluja baixa sobre els prats, els camps, nodreix les collites i la fruita, i corr i pels troncs, branques de les plantes i arbres, omplint-los de flors. En trobar esquerdes a les roques i en el sòl, l’aigua penetra cap a dins de la terra, formant els rius subterranis que omplen els pous, de vegades surt en petites cascades o deus. A tot aquest procés se l’anomena el Cicle de l’aigua, o cicle Hidrològic, gràcies a ell, probablement tu tornaràs a beure aquesta mateixa aigua cent vegades durant tota la vida. L’aigua que prenem ara és la mateixa que s’ha estat utilitzant durant milions d’anys. S’ha conservat gairebé sense canvi tant en quantitat com en tipus des que es va formar la Terra. L’aigua es manté en tres estats: com a líquid, gas (vapor) o sòlid (h ielo), es recicla constantment, és dir, es neteja i es renova treballant en equip amb el sol, la terra i el aire, per mantenir l’equilibri en la Natura. La interminable circulació de l’aigua a la terra es diu el cicle hidrològic.
Encara que l’aigua està en moviment constant, s’emmagatzema temporalment en els oceans, llacs, rius, rierols, conques, i en el subsòl. Ens referim a aquestes fonts com aigües superficials, aigües subterrànies. El sol escalfa l’aigua superficial de la Tu eradicació, produint l’evaporació que la converteix en gas. Aquest vapor d’aigua s’eleva cap a l’atmosfera on es refreda, produint la condensació. Així es formen petites gotes, que s’ajunten i creixen fins que es tornen massa pesades i tornen a la terra com precipitació en forma de pluja. A mesura que cau la pluja, part d’ella s’evapora directament cap a la atmosfera o és interceptada pels éssers vivents. La que sobra es fica a la terra a través d’un procés que es diu s’infiltra ació, formant les napes subterrànies. Si la precipitació continua caient a la terra fins que aquesta es satura, l’aigua excedent llavors passa a formar part de les aigües superficials.
Tant les aigües superficials com les aigües subterrànies finalment et van a donar a l’oceà o llacs, on comença el cicle novament. S’estima que el volum total d’aigua a la terra és de 1.400 milions de km3, volum constituït en un 97% per aigua salada. Dels 39 milions de aigua dolça disponibles, només 10 milions lacions de km3 d’aigua són utilitzables (la altra part es troba en forma de gel).
El llac Baikal a Sibèria constitueix el major dipòsit d’aigua dolça al món: 22.000 km3.
Només 10 països comparteixen el 60% de les reserves mundials d’aigua.
Les regions àrides cobreixen el 31% de les terres emergides que, al seu torn han estat assolides en un 40% pel fenomen de desertització: reforçat per la progressió del nivell dels oceans, aquest fenomen de desequilibri en la distribució de l’aigua al planeta s’accentua ineluctablement.
